El Motorista Solidari de ‘Moebius por el Mundo’ després de viure un malson a Panamà arriba, per fi, a Amèrica del Sud
Vam deixar al Motorista Solidari del projecte ‘Moebius por el Mundo’ el dia 25 de juliol, a bord del veler que el portava a ell i tres motoristes més rumb a Cartagena d’Índies, Colòmbia, on van sopar i salpat des de Porto Lindo, Panamà, on va estar gairebé una setmana abans de poder sortir. Problemes un dia, problemes un altre, i finalment la fastigosa extorsió per part del propietari del veler, Guido és el seu nom, van ser els records, per no dir mals sons, que li van deixar a Manuel Rubio la seva estada en aquest punt del país panameny.
El dissabte, dia 26 de juliol el veler va fer escala en una de les 365 illes de San Blas, un arxipèlag de la zona del mar del Carib, on van fer nit en terra ferma després d’un viatge “molt mogut ja que el veler és com una nou enmig de l’oceà, on n’hem, a més, 9 persones i les 4 motos en un vaixell de només 15 metres d’eslora”, va assenyalar el Motorista Solidari.
A un parell de peces de fruita de morir intoxicat
El diumenge 27 de juliol no se l’oblidarà mai a Manuel Rubio, va agafar una fruita d’un arbre “que tenia un sabor dolç” i resulta que era verinosa, “menys mal que només em vaig menjar una perquè em van dir que amb tres podia haver mort”. Sortosament la ingestió d’aquest fruita va quedar en un forta gastroenteritis i en “que dins el cos semblava que tenia tabasco”.
Dilluns dia 28 de juliol va ser l’últim dia que feien nit en una de les illes de San Blas, ja que al dia següent l’esperaven al Motorista Solidari i als seus companys de viatge dos dies de travessia abans d’arribar al seu destí, Cartagena d’Índies, Colòmbia.
El propietari del veler no anava amb ells, però estava present en la memòria dels viatgers, ja que va deixar les connexions de la bateria sense connectar. Menys mal que gràcies a les bateries de la moto ‘Inspiración’, del motorista Pablo, el van poder solucionar.
La bona notícia, en canvi, és que Manuel ja es trobava molt millor de la intoxicació i va poder ingerir aliments, “tot i que encara tinc la llengua un xic malament i la gola cremada”.
El 29 de juliol s’ho van passar tot el dia i tota la nit navegant amb l’única incidència a destacar que Manuel Rubio cada dia es trobava millor de l’intoxicació que va patir per la ingesta d’una fruita verinosa.
I per fi, el 30 de juliol van arribar a Cartagena d’Índies, un dia que va aprofitar per relaxar-se i acostumar-se de nou a trepitjar terra ferma després de cinc dies navegant per alta mar, així com d’oblidar de mica en mica el malson que va viure a Panamà. Mal son traduït en l’espera, que es va eterna, abans de embarcar-se cap a Colòmbia i en l’extorsió econòmica que va patir per part del propietari del veler.
El dijous 31, últim dia del mes de juliol, va ser un dia dedicat, al matí, a desembarcar les motos i arreglar la paperassa de la duana, i a la tarda a trobar-se amb afectats i familiars de la Síndrome de Moebius de la ciutat de Cartagena. Un fet que li va tornar l’alegria a la cara del Motorista Solidari, perquè feia molts i molts dies que no tenia contacte amb cap Síndrome de Moebius. Concretament, si no estem equivocats la última vegada que va estar amb un Moebius va ser amb Donna, la nena que viu a Costa Rica. I això va passar el ja allunyat 12 de juliol.
I el mes d’agost el va començar Manuel Rubio sense fer ruta, ja que la visita del president de Venezuela, Nicolas Maduro, a la ciutat de Cartagena, va restringir el trànsit de motocicletes. Així, el Motorista Solidari va aprofitar per dedicar el dia a visitar amics de Moebius, dels quals una filla de la família que el va acollir el va regalar una altra mascota, Chabi, “al final hauré de muntar un sidecar”, va dir rient Manuel Rubio, ja que ara (si no estem equivocats) a Manuel li acompanyen en la seva ruta Chemi, Martina, Noa i Chabi.
El cap de setmana, 2 i d’agost, el Motorista Solidari el va aprofitar per anar, dissabte, a Canal Cartagena per participar en el reportatge que la TV local està enregistrant sobre la Síndrome de Moebius, per després anar a “rentar la moto per treure-li tot el salitre acumulat durant el viatge en vaixell”, i diumenge, que va ser un dia molt merescut de relax, per planificar la ruta que faria pels diferents països que té previst visitar d’Amèrica del Sud.
I ja el 4 d’agost Manuel Rubio va reemprendre la ruta fins arribar a Maicao, població fronterera entre Colòmbia i Venezuela, on va passar la nit amb la previsió de sortir dimarts 5 d’agost en direcció Maracaibo per visitar una família Moebius. Un viatge que el faria en companyia del motorista mexicà que també va fer amb ell el viatge-malson en vaixell.
Víctima d’un robatori a Maracaibo
I tot que li van dir que per creuar la frontera amb Venezuela estaria moltes hores, finalment “van ser només 3 les que es van tenir al company mexicà i a mi per poder passar” i arribar a la ciutat de Maraicaibo, on es va allotjar a casa de la família Moebius que ja l’esperava. El seu par per aquesta ciutat va servir per a que dues mares amb fills amb la Síndrome que no es coneguessin “per mi suposa molta alegria perquè així es podran ajudar entre elles”, va assenyalar Manuel Rubio.
La mala notícia de la jornada d’aquest 5 d’agost va ser que se’n va refiar d’un vigilant que li va dir que li vigilaria la moto “i la va vigilar tant que em va robar el mòbil amb el que escolto musico. Ara cantaré jo”, va explicar amb resignació el Motorista Solidari.
I si Veneçuela li va treure un mòbil el dia que va entrar al país, Veneçuela li va recompensar en forma de benzina al dia següent, 6 d’agost, ja que “en les dues benzineres que he parat en els 550 km que he fet de Maracaibo a València, on va fer parada per trobar-se amb una família Moebius en direcció Caracas, en una no em van cobrar i en la segona em va dir que els donés un bolívar, que al canvi són 80 cèntims d’euro”, va dir un content Manuel. L’anècdota de la jornada va ser que, com espanyol, li van recordar el famós “Por qué no te callas!” que li va dir el llavors Rei Juan Carlos al desaparegut president de Veneçuela, Hugo Chávez.
I a Caracas va arribar al dia següent, dia 7 d’agost, des de València on es va allotjar a casa de Susana Romero fins l’endemà, quan està previst una reunió amb familiars i afectats de Moebius de la capital veneçolana. Susanna, que pateix des de fa molts anus la Síndrome de Moebius, li va regalar a Manuel el peluix-mascota Kila, que l’acompanyarà , a partir d’ara, en la seva ruta.
Dos mesos del projecte Moebius pel Món
I el dia 8 d’agost es van complir dos mesos justos que Manuel Rubio va sortir de ruta amb el seu projecte Moebius pel Món. Una efemèride ben rebuda pel Motorista Solidari gràcies a que, amb la seva acció, es van veure “per primera vegada 4 famílies de Moebius, amb la promesa que es continuaran veient per ajudar-se uns als altres”.
Al dia següent va sortir Manuel en direcció, un altre cop a Colòmbia, “no sé encara si al poble de Bucaramanga o al de Barrancabermeja, ja que en el primer hi havia planificat un esdeveniment, però ara no tinc resposta de la gent d’allà. Així, que de moment vaig a la segona població, que sé segur que m’estan esperant”. Un viatge, de Caracas a una d’aquesta poblacions, distanciades, per altre part d’uns 140 km una de l’altre, que té previst fer el Motorista Solidari en “uns tres dies”. El dia d’avui, 9 d’agost, ha recorregut al voltant de 500 quilòmetres per creuar pràcticament Veneçuela i demà la previsió es fer nit a prop de la frontera amb Colòmbia.
Com anècdota destacar que li van dir a Manuel que per l’autopista de Caracas a Venezuela no parés en cap moment, tot i que si algun cotxe s’apropava i li digués que ho fes. I va passar, un vehicle es va posar al costat seu i li va dir “para, para”. I Manuel va parar, i resulta que “era un motard que volia saber d’on venia, on anava i que feia. Li vaig explicar i em va recomanar un hotel molt bé de preu”.
I diumenge 10 d’agost Manuel Rubio va arribar a San Cristòbal, a pocs quilòmetres de la frontera amb Colòmbia, no sense abans passar per la mítica serralada dels Andes i de fer gairebé una hora de cua en una gasolinera per omplir el dipòsit de benzina de la seva moto. Finalment, el Motorista Solidari es dirigirà cap a la població de Barrancabermeja, “a on m’esperen dues famílies, ja que en Bucaramanga, on hi ha previst un esdeveniment no em donen senyals de vida”.
I el dilluns dia 11 el Motorista Solidari el dia va començar amb problemes ja que no podia posar benzina ja que “em demanaven un xip que havia de comprar i amb el qual eviten que una persona empleni el dipòsit dues vegades al dia. Una manera d’evitar el contraban de combustible”, va explicar Manuel, el qual ja estava una mica fins als nassos de donar voltes sense que cap benzinera li poses benzina. Finalment, va tenir un cop de sort en forma de patrulla de l’exèrcit, els quals el van facilitar posar benzina i li van donar d’esmorzar.
Així, va poder creuar la frontera amb Colòmbia, però quan estava creuant els Andes a més de 3.000 metres d’altitud en direcció Bucaramanga, comença a ploure i a caure calamarsa de manera important, i si no volies sopa toma dos tazas, perquè enmig de la tempesta punxa la roda de darrera de la moto. Semblava que en aquest dia se l’acumulaven totes les desgràcies al Motorista Solidari, que després d’anar inflant la roda fins a cinc ocasions va arribar a un ‘taller’, per dir-ho d’una manera políticament correcta, perquè semblava més una txabola de totxanes, on va haver d’esperar que arribés el mecànic “que està en Bucaramanga, perquè tardaré menys en esperar que fer-ho jo mateix”.
Manuel Rubio, parat en aquest taller i sota una pluja torrencial, no sap quan arribarà ben bé al seu pròxim destí, Barrancabermeja.
