En Marc s’estava preparant, era el seu primer dia. Mai havia fet aquest esport, era nou a la classe i no tenia cap amic. Amb nou anys, gairebé deu, ja li feia cosa entrar en un grup ja format, però la terapeuta dels ulls li va dir que li aniria bé per la coordinació visual i no tenia més remei que anar-hi. Va tenir la motxilla preparada. “Sobretot l’aigua!, no te la deixis que de ben segur tindràs set”, li va recordar sa mare.
Volia portar una samarreta verda, que li va donar l’equip d’Handbol per participar en La Marató, s’ho va passar d’allò més bé aquell dia i li portava bons records. Puntual, deu minuts abans de l’hora ja era allà. Certa emoció li corria per la panxa, sentia por de no fer-ho prou bé i que es mofessin d’ell. Arriba el moment i entra. “Fins després mare!, em vindràs tu a recollir?”, la mare li va fer que sí amb el cap. Les indicacions varen ser clares: “Marc, pots deixar les coses al lavabo, canviat allà el calçat i, un cop estiguis, entra directe”. El cap un xic baix, el cos tirat endavant i les passes llargues fins a arribar al lloc indicat.
El volia sortir corrents, però no podia fer-ho, volia amagar-se, però no tenia res amb què tapar-se. Per dintre va pensar “ja podia haver recomanat als pares que fes un altre esport i no pas aquest, total, jo de veure ja m’hi veig, no sóc pas cec!”. Sona la música i una veu diu…Primera posició… De cop s’atura la música i en Marc pregunta -Ja estem?, ja ha passat hora i mitja?- A la sortida, sa mare, molt puntual, el mirava amb cara espantant. Ella no ho deia, però també patia per si no tenia una bona experiència.
“És genial!, m’ha encantat!, pensava que seria una cosa, però n’és un altre. Vull seguir tot i el que puguin dir els amics”. Amb aquest petit relat vivencial, vull expressar el meu malestar contra les etiquetes dintre de les diferents disciplines esportives.
Encara avui dia un nen que practiqui un esport etiquetat com a femení (ballet, rítmica, patinatge…) s’ha de sentir certs comentaris despectius contra la seva persona, fen al·lusió que la seva masculinitat és inferior al que un HOME ha de tenir. D’altra banda, el mateix pateixen les nenes si aquestes tenen passió per esports on, les noies, no tenen cabuda
Bloquejar el sentiment i la millora esportiva amb comentaris “Nena portera, mans de mantega” entre d’altres, no ens beneficia com a persones ni com a país. Aquesta és una feina educativa que va més enllà de la família o l’escola, és una tasca de tots.
Ens cal que, com a societat, ens adonem que és necessari fer un pas endavant i deixar enrere la necessitat d’etiquetar, d’incloure o excloure a les persones per l’orientació sexual, els seus gustos o les seves habilitats esportives. Siguem lliures i deixem que els altres també ho siguin. Defensem l’esport per les persones no per l’etiquetatge sexista.
Fany Poza
Presidenta de la secció local d’ERC Roses
