L’Observatori del Clima
Antoni Salamanca
Consultor ambiental
Serveixi aquesta reflexió com a carta oberta a The New York Times, per qüestionar el colonialisme “ambiental” que fa aquest diari en un reportatge publicat recentment sobre Catalunya, i els possibles impactes d’un parc eòlic marí davant el cap de Creus, a partir d’una enyorança, actualitzada pels autors del reportatge, sobre el Cadaqués de Dalí i els paisatges idíl·lics d’una època, que com tot (la història no perdona) han passat a la història.
Que a partir d’una reflexió de “postal” (que bonic era Cadaqués i com gaudia Dalí de la Costa Brava, per cert, quan no hi havia turisme…) es vulgui fer una crítica des de Nova York, sobre com s’està implementant la transició energètica a Catalunya i l’Empordà, barrejant opinió, informació i descontextualització, ignorant a més, que fa tres anys que a Catalunya estem en emergència climàtica (encara que no es noti gens…) es molt desafortunat.
Tan desafortunat i de mirada anglocèntrica com quan el National Geographic va publicar el 2012 una recerca reportatge sobre els cinc indrets del món on es viu més i millor, i es va oblidar de quasi tota la Mediterrània, com ja vaig fer palès al llibre exclusiva europea sobre els nou Espais Blaus de la Mediterrània.
Però tornem a la qüestió. És lamentable que un rotatiu de tan prestigi caigui, com cauen sovint certs mitjans, en el sensacionalisme i la superficialitat, en un tema tan delicat i polèmic com aquest, quan a més, totes les dades reals, en present, parlen per sí mateixes, d’escandaloses, i són totalment obviades en aquest reportatge que pretén ser neutral i plural (com per cert, quasi tots els debats que es fan a l’Empordà sobre energies renovables, on quasi tots o tots els participants són de la mateixa “corda”). Fer abstracció, insisteixo, que estem en emergència climàtica (declarada per la Generalitat fa tres anys, encara que no es noti) i amb les dades climàtiques damunt la taula que tenim (i patim, però semblaria per alguns, que gaudim), no és de rebut i s’ha de dir.
¿Saben els periodistes de The New York Times (NYT) que a Catalunya estem ja al 1,8º de temperatura mitja, per damunt del llindar del 1,5º dels Acords de París, per l’any 2.050!!? ¿No seria motiu per descriure l’ensucrada emergència climàtica de Catalunya, per fer-la més exigent, normativa, d’obligat compliment, amb llindars concrets d’emissió de CO2, limitacions i prohibicions, com quan es decreta el Pla Alfa-3 de risc d’incendi?. És més, ja que en el reportatge es parla de la demarcació de Girona, ¿saben que l’epicentre d’aquesta temperatura mitja, amb una màxima de 3,2º (per tant, encara més alta!) es dona al Pirineu gironí? (ometo el nom de la localitat, per raons òbvies i perquè és irrellevant –no es poden posar portes al canvi climàtic–). ¿Saben que el canvi en els corrents marins del Golf de Lleó, està provocant creixents impactes climàtics en el cap de Creus, l’Alt Empordà i la Badia de Roses, i que el «paisatge» que tant els preocupa, ja l’està malmetent el canvi climàtic regional (de la Mediterrània occidental), un mar per cert que s’escalfa com tothom sap el doble de ràpid que altres mars i oceans? ¿Saben com estan incidint en la pesca d’aquesta zona, les creixents tempestes de sorra sahariana, més enllà de la sobrepesca i de l’escalfament del mar? El que és pluja de fang i vespres vermellosos, també té conseqüències en la salut i en la seva caiguda al mar. Ja fa anys, en el mateix sentit, que hi ha estudis sobre l’augment de fòsfor en la composició de l’aigua de mar, que juntament amb la penetració d’aigües més calentes i salades de la Mediterrània oriental i del Mar Roig, estan modificant la biota marina.
Tot això afecta i impacta, sent una realitat concreta, fa anys. No una amenaça possible o futura, indeterminada, si s’aprova finalment fer un parc eòlic marí, que encara no se sap en quines condicions es farà. El temporal “Glòria” ja va ser una realitat i les sequeres extremes de l’Alt Empordà són una realitat (i no són puntuals, són i seran cada vegada més recurrents, com així ho indiquen estudis publicats). ¿Que pot ser no afecta això a la qualitat de vida de les viles de Dalí, Figueres, Púbol, Cadaqués i Port Lligat?
Per cert, seguint amb la realitat concreta, estaria bé que en aquest reportatge del NYT, es conegués el lideratge, per la cua, en energies renovables de Catalunya, amb respecte a l’Estat espanyol i Europa. I la dada més esfereïdora de totes (la realitat supera la ficció). Des de l’any 2018 que no s’ha instal·lat cap nou molí (aerogenerador) i des de l’any 2013, que no s’ha instal·lat cap parc eòlic a Catalunya (dades de Eoliccat). Tants anys parlant de sostenibilitat, energies renovables, transició energètica, etc. però la realitat és tossuda i les alarmes sobre la proliferació de parcs eòlics magnificades i falsejades.
Dit això, que l’energia solar fotovoltaica estigui creixent un 80% en relació a l’any passat, significa un 0,6 del total de renovables! (i a la demarcació de Girona, que creixi aquest any un 200% només significarà un 1% del total de l’energia renovable!). Això és ridícul i pessigolles per l’emergència climàtica. Tot això i encara més, que no hi cap en aquest article, podria contextualitzar millor l’idíl·lic reportatge del NYT. L’amenaça als paisatges de Dalí, no ve donada per possibles futurs parcs eòlics marins, si no per un present insostenible i canicular, en un context d’inacció climàtica, on molts, callant, segueixen consumint gasolina, gas i electricitat com descosits, mentre fan crides al paisatgisme de postal.
