L’Observatori del Clima
Antoni Salamanca
Consultor ambiental
Entre el “clima” bèl·lic i el “clima” polític, no hi ha manera de seguir recordant els molts deures pendents que tenim amb el clima i l’emergència climàtica…Atesa ara l’alarma social provocada pel famós “Catalangate”, anem a dir alguna cosa al respecte.
Efectivament, s’estan escrivint autèntics rius de tinta pel “Catalangate” i hi ha motiu per escandalitzar-se de tot aquest greu afer d’espionatge. Fins i tot ha merescut l’atenció de mitjans de comunicació internacionals, de la Comissió Europea i del Parlament europeu. Però aquest afer, segons sembla, ha afectat només (de moment) a unes 65 polítics catalans, més familiars i advocats vinculats amb el mòbil dels espiats, unes 200 persones. Greu es aquest cas, molt, però anem a pams amb l’escàndol i els que s’esparraquen la vestimenta amb aquest afer.
1.- Anem a veure primer l’oblidat “globalgate” (per dir-ho d’alguna manera) o l’actual i creixent generalització de la vigilància massiva i indiscriminada (o discriminada) de totes aquelles desenes de milers de persones, grups, partits, col·lectius, plataformes, que per les seves opinions o pràctiques alternatives, dissidents o rupturistes amb el Sistema, fa anys estan sent seguides, espiades, controlades, monitoritzades, a través del correu electrònic, xarxes socials, buscadors, navegadors, webs, etc. (i pel mòbil també, recordem el seguiment que va fer Google, amb el consentiment dels Governs, inclòs l’espanyol, per saber on estàvem en els confinaments…)
O sense anar més lluny, les persones, grups o webs, que han sigut o son censurades, sense mandat judicial, pels serveis de verificació de dades d’empreses o serveis de multinacionals tecnològiques privades, sigui Google, Facebook, Youtube, Instagram, Twitter, etc. o d’empreses privades espanyoles de fact-checking, que a la seva vegada no controla ningú. Més d’una vegada s’ha dit i alertat sobre qui controla al controlador. El CNI només es la punta del iceberg, no badem.
De fet, hi ha molts ciutadans que els hi és indiferent si els espien o no, amb l’argument de que “no tinc res a amagar”, pot ser pensant en la seva bonhomia política (o apolítica), a que paguen els seus impostos o multes, o que mai qüestionen l’autoritat (espanyola o catalana). Però això fa temps és un miratge. Són moltes les maneres amb les que els mitjans i serveis d’internet, moltíssimes legals (la famosa lletra petita), no poques al·legals i unes quantes il·legals, ens controlen per saber on estem, amb qui estem, amb que gastem, quins son els nostres gustos, propietats, creences, ideologia, etc. (consum, crèdit, estalvis, família, amics, orientació sexual). S’han publicat informacions en aquest sentit sobre Microsoft, Amazon, Alexa, Siri, Netflix, Huawei, etc. Doncs bé, tot això implica furgar, entrar i remenar en la nostra vida privada, el nostre correu personal, professional o polític, la nostra intimitat més personal, el nostre historial mèdic o clínic (recordem el certificat de vacunació digital), etc. i estem la mar de contents i cofois de que ho facin. Son generalitzades les pràctiques de vigilància massiva que vulneren els nostres drets fonamentals i deixem fer. I per més que ens alerten Amnistia Internacional, l’ex-tècnic de la CIA Edward Snowden, el coronel Pedro Baños, la tecnòloga Simona Levi o l’ex-diputat David Fernández, amb pels i senyals, del que està succeint ara mateix amb el nostre mòbil, ordinador, tauleta, robot casolà, APP o gadget, seguim alegrement confiats, fins que tard o d’hora, sense que necessàriament ningú ens hagi de suplantar la identitat, el compta corrent, la tarja o la pensió, el Gran Germà (sigui l’Estat, el senyor X o el “núvol” digital), ens despulli del nostres drets o ens porti al sistema xinés de punts o crèdit social de “bon ciutadà”…
2.-Anem ara a veure el “localgate” o com ens “espiem” o ens “espien”, a la realitat local, en petites ciutats o viles i pobles, quan més petits encara més. Curiosament, el que hauria de ser un bon valor afegit i diferencial, la proximitat i el veïnatge (un bon exemple el tenim a la pel·lícula recent estrenada “Alcarràs”), que no es dona a les grans ciutats, es converteix, en un marc de “control social” local creixent (amb lo lliberals que érem els catalans), en un seguit de barreres, controls, codis i consignes, que pot acabar en situacions de conflicte d’interessos, crispació, sectarisme, enveges i gelosia, en mals pitjors, i que si a més, aquests conflictes d’interessos, ho son de caire polític, professional o empresarial, es converteixen en autèntics marcs de subtil violència psicològica, mentides, mitges veritats, fake-news, rumors, etc. Si creuem aquesta realitat, amb el complement de les informacions que corren per internet o xarxes socials, no cal cap “Pegasus” per estar ben espiats, no pel Sistema, si no entre nosaltres mateixos. Com diria aquell “amb aquests amics, no et calen enemics”. I si tot va a més, entrem en el tots contra tots, que acaba allunyant la ciutadania, atia l’abstenció i posa la catifa a l’extrema dreta. Al temps.
En aquest sentit, es preocupant com hi ha qui esmerça les seves energies en obstruir, impedir, boicotejar o vetar iniciatives o persones, pel simple fet de que no ha sigut el promotor o líder de tal o qual idea, iniciativa o projecte. O com una por irracional a perdre la seva “cadira”, una cadira sovint ben fortificada i atrinxerada, amb suport d’ample majoria política, corporativa o institucional, fa prendre decisions que a la llarga (o a la curta) aniran en el seu perjudici. Està comprovat a molts ajuntaments, que quan més es va tancant el govern local amb clans (familiars o no), que fins i tot poden més que l’Alcalde o acords de partit, tard o d’hora, aquest govern acaba per donar pas a un altre, sigui en coalició o no o a un canvi de govern o a un canvi de lideratges.
I parlant de clans, quan més funcionament en forma de clan, i més interessos personals i conflictes d’interès hi ha amb acords de govern que es prenen, encàrrecs de licitacions, etc. (tots evidentment amb cobertura legal), més necessitat hi ha de posar barreres, controls o vetos, que van allunyant la confiança i qualitat democràtica de les relacions polítiques, públiques, humanes, etc.
I més allunyaran la facilitat de fer sinergia, la cooperació (no la competició), el repartir joc i ampliar la base social que vol ser partícip del màxim d’afers públics i ciutadans. Només el fet de poder participar en debats, que hi hagi portes obertes als mitjans de comunicació locals (i no “dret d’admissió”, amb permís de l’autoritat) i processos de participació ciutadana, moltes persones es donen per satisfetes.
La majoria de gent no te ànsia de poder o cadira i més majoria encara la que no es presentarà a les properes eleccions municipals (entre ells, qui subscriu).
Per tant, calma i més Jarapa!!
