En el darrer mes de 2014 Francesc Giner parla en el seu article de la mort, un “tema tabú, però tan natural com la vida mateixa”
Aquest mes de novembre ha estat per a mi un mes en que per diferents motius, tant familiars, d’amistat com de simplement coneguts, he tingut una relació bastant directe amb la mort. Tinc de reconèixer que parlar d’aquest tema em costa molt i em bloqueja alhora de voler-me expressar. El fet que la mort pot arribar en qualsevol moment i que està considerat en la nostre societat com un tema tabú, un tema del que quasi ningú en vol parlar fins que ens toca enfrontar-nos degut a una malaltia, a un accident o a una mort que ens ve de manera sobtada, fa que molts de nosaltres no estiguem preparats per aquest moment. Últimament he estat llegint una mica del tema i veig que diferents analistes coincideixen en el fet de que tenim por de la mort perquè no sabem el que vindrà després i perquè les creences ens limiten. Jo que sóc una persona bastant escèptica amb el tema de les religions, vull entendre la mort com una cosa natural i com una part integral del nostre cicle vital, però quan escoltes o llegeixes gent com la doctora Luján Comas, doctora en medicina i cirurgia i especialitzada entre altres coses en anestesia i reanimació, vols creure que la mort no és el final de res i si el començament d’una altre cicle, però en canvi quan l’escriptor Emili Teixidor et deixa anar que “l’interrogant que hi ha desprès de la mort no em preocupa gens”, afegint a més a més, “segur que serem feliços, encara que sigui descansar tranquil·lament d’una vegada, sense músiques ni històries”, penses que en realitat no sabem rés d’un estat tan transcendental per a nosaltres.
El què si està clar és que ajuda el fet de llegir converses com les de Isabel Rodríguez Vila autora del llibre ‘Cuando nos vamos, ¿a dónde vamos?’, en el que és busca desmitificar la mort com una cosa horrible i tractar-la amb naturalitat i on al seu parer la mort no s’ha d’amagar a ningú, començant per als nens. Recordo que quan era petit, la mort s’amagava i és aleshores quan creixia en un, la confusió, l’ansietat i segons l’Isabel, també creix el sentiment de culpa per la pèrdua. En canvi, si és parla als nens amb sinceritat, aquests ho entenen tot. El mateix passa amb els avis, cal parlar sobre la mort amb ells perquè resolguin amb temps els temes pendents de la seva vida.
Una altre aspecte relacionat amb el tema és el fet de que últimament creix l’interès per saber que hi ha desprès de la mort. Hi ha moltíssima gent que creu que amb la mort no tot s’acaba i que creix el convenciment de que “això no pot acabar aquí”. La crisi econòmica i el creixement d’algunes malalties com el càncer són alguns dels motius que han fet augmentar la taxa de mortalitat entre les persones d’una edat no tan avançada i que això portaria a la gent a buscar respostes. També l’estrès que provoca viure moltes vides en una. Abans passàvem tota la vida amb una família, una casa, una feina, ara en canvi tots aquests conceptes poden canviar una o més vegades. Segons Rodríguez Vila l’interès més gran pel més enllà és especialment visible en les generacions més joves. Temps enrere la població estava molt influenciada per el que ens deien des de l’església i ja no és plantejaven altres escenaris, cosa que actualment no passa, a més a més, hem de tenir en compte que a dia d’avui hi ha moltes eines d’informació sobre la mort.
Luján Comas ens diu que el més important en el moment de la mort és estar en pau en tu mateix i que la millor manera per fer-ho és valorar el que tenim, gaudir del que vivim i viure amb intensitat, “carpe diem” se’n diu. Comas aconsella tancar discussions i temes pendents amb familiars i amics. També hi ha un altre punt que m’agradaria destacar i de pas recomanar-vos un llibre, concretament el que porta per títol ‘La mort d’una aurora’ d’Elisabeth Kubler-Ross i en el que entre altres coses podem llegir que un cop arribat el moment, és important estar acompanyat. Parla d’acompanyament, ja que preparar-nos per la mort depèn tan del que se’n va com dels que és queden. Cada vegada més, hi ha gent que accepta que això és important i actualment augmenten la creació de grups de dol o de cursos que expliquen com acompanyar una persona abans de morir. El que si és important i ho matisa especialment la doctora Luján Comas, és que molt coneixement sense cor no serveix per a un bon acompanyament. Creu que els hospitals fan una gran tasca en aquest sentit, però deixa clar que una part de l’acompanyament s’hauria de fer a casa, en un ambient de pau, i si això no és possible, segons el llibre tibetà de la vida i de la mort, és molt important intentar que el que serà l’ultima cambra per la persona que traspassarà, sigui el més semblant a la seva llar, amb un ambient acollidor, amb una mínima decoració personalitzada, en pau i amb la companyia dels familiars, els quals seria bo que li parlin i el tranquil·litzin per superar les seves pors i que sàpiga que està preparat per realitzar el viatge tot sòl.
Sé que els dies en que estareu llegint aquestes línies són dies per alguns de recolliment i per altres de festa o de les dues coses a la vegada, però crec que també són dies per recordar els que ja no hi són. No sé si he estat gaire oportú alhora de treure aquest tema, just aquest mes, però el traspàs d’un familiar meu, en Joan; el traspàs d’un amic meu, en Xavi; el record d’ara fa poc més d’un any de la mort d’un jove i amic del meu fill, en Manu, i el traspàs d’un conegut, l’Enrique, durant el passat mes de novembre, m’ha creat una necessitat d’escriure d’allò tan natural com la vida mateixa que és la mort.
Salut!!
Francesc Giner
Portaveu de Gent del Poble-AM de Roses
