Roses va acollir divendres l‘estrena en primícia de la pel·lícula “La Pemba torna a Goli”
La Pemba és una dona establerta a Catalunya, ara fa 10 anys. Va néixer en un poblet petit del Nepal, anomenat Goli, que està situat ubicat a l’Himàlaia, a la mateixa falda de l’Everest, la muntanya més alta del món. I ara viu a Taradell, municipi de la comarca barcelonina d’Osona. És una catalana més, totalment integrada al nostre país i amb una parla del català molt correcta.
I la Pemba va ser-hi present el passat divendres al Teatre Muncipal de Roses per presentar la pel·lícula-documental que protagonitza, “La Pemba torna a Goli”. I ho va fer acompanyada de Josep Pérez, director d’aquest film que el va voler presentar a Roses abans que s’emeti per TV3, coproductora del film, “perquè és una pel·lícula feta amb recursos artístics i creatius cent per cent empordanesos, i ho fem a Roses perquè ha col·laborat en que la pel·lícula sigui una realitat”.
Pérez va ser el ‘culpable’ que 20 després de sortir de casa la Pemba tornés als seus orígens, precisament, per rodar el documental, tot i que “he tornat al Nepal varies vegades, però a la capital on també tinc família, però no al meu poble, a Goli”.
Un retorn al seu poble que va significar per la Pemba “un moment d’alegria i tristesa a la vegada. Alegria per tornar a veure als éssers estimats, i tristesa perquè fa dos anys va haver-hi un terratrèmol i tot el poble va quedar destrossat”, va afirmar aquesta dona nepalesa a viladeroses.cat, abans de la projecció del film.
Pemba va haver de marxar de casa seva en busca d’una vida millor, fa dues dècades, quan tenia 10 anys, fugint de la guerra civil que patia el país, el Nepal. Va sortir del seu bressol sense res i va tornar l’any passat amb un títol universitari.
“La Pemba torna a Goli” explica la història de retrobament d’una dona amb el seu petit poblet per descobrir com ha canviat tot i com és ella comparant-se amb els que encara continuen viuen allà de la forma tradicional.
És un documental on aquesta xerpa ensenya als espectadors, a través de 10 personatges com el mestre, el bruixot, la professora, el monjo o el guia de muntanya, com es viu en un poble situat en un llocs més remots del planeta, on la carretera més propera està a 3 dies caminant de la carretera més propera.
En el film també s’explica el concepte de xerpa, “perquè tothom pensa, creu, que un xerpa és un guia que porta als escaladors per les muntanyes, i no significa això Xerpa és una ètnia, una casta –de les 96 que hi ha al Nepal- amb la nostra pròpia llengua, manera de vestir i de viure”.
Més feliç la gent al Nepal que no pas aquí, en aquest món desenvolupat
La Pemba ens va assegurar, pocs minuts abans de projectar-se la pel·lícula que la gent que viu en el món que nosaltres coneixem “té més sort, però vist des del punt de vista del progrés, és a dir, el poder circular per bones carreteres, el poder gaudir d’aigua i llum a les llars, o tenir cobertes les necessitats bàsiques sí que és veritat que t’ajuda a estat molt més bé que la gent que viu al Nepal, que encara ha de lluitar per coses molt petites que un ésser humà necessita per viure, però, en canvi, nosaltres al Nepal vivim més contents i feliços que la gent d’aquí, tot i tenir poques coses”.
I el motiu d’aquesta felicitat de la seva gent en comparació a nosaltres està en que “aquí viviu molt bé materialment, ho teniu tot, però espiritualment, interiorment, no, perquè no teniu temps per a vosaltres”.
El director de la pel·lícula va comentar que una de les coses que més el va impactar va ser que tot i les dificultats que tenen els xerpes és prenen la vida amb molt d’optimisme, una manera de ser que la Pemba l’argumenta afirmant que potser és així “perquè nosaltres estem acostumats a fer-ho tot sense l’ajuda del nostre govern, que no és com aquí. Si patim un terratrèmol nosaltres mateixos ens hem de fer la casa un altre cop, no ve ningú per part del govern a ajudar-te, si que és veritat que arriben ajudes a d’altres parts del Nepal, però no al meu poble, així si vols una carretera l’has de fer, i si volem una escola, l’has de construir, no esperem res d’altra gent, i pot ser per això, en tenir poques coses ens fa estat més contents i ser més feliços”.
Després de la projecció es va fer un cinefòrum entre el públic assistent, el director i la protagonista del film. Una pel·lícula que ha comptat amb el suport de l’Ajuntament de Roses, el Departament de Cultura, l’Ajuntament de Figueres, la Diputació de Girona, l’Ajuntament de Roses, l’Ajuntament d’Olot, l’Ajuntament de Taradell, Focus Engelhorn, Peralada Vins i Cavas, i el micromecenatge a través de Verkami.
