Esteve Sala va guanyar aquest premi pel seu poema ‘Vaixells’
L’Associació de veïns de Les Clotes de Vilafranca del Penedés fa 28 anys que convoca el Concurs de Poesia de Les Clotes Antoni Massanell. I en la seva 28ª edició, l’escriptor de Roses, Esteve Sala, va ser premiat amb el segon premi en la categoria absoluta pel que fa a seu poema de 60 versos, ‘Vaixells’.
Durant el lliurament de premis, que es va portar a terme a la seu de l’associació de veïns de Vilafranca, i en el que hi van assistir una quarantena de persones, entre les quals hi havia la regidora de VeC (Vilafranca en Comú), Montse Romagosa, i les dues regidores Lourdes Sánchez i Montse Arroyo, del PSC de Vilafranca, Esteve Sala, va haver de recitar el seu poema.
Una lectura que, segons diu el mateix escriptor, “tot i que no em considero un bon rapsoda, em va dissipar gairebé tots els dubtes que tenia sobre la qualitat d’aquest poema”.
Esteve Sala ens ha cedit el seu poema ‘Vaixells’ perquè tothom pugui gaudir de la seva lectura.
VAIXELLS
Fornals de foc i rams cadents als cels
llustren les llises mars de porcellana
que brillen com terrisses en les mels,
entre els rogents i els falbs brandons de llana.
Mentre els mirem callats ran de finestra,
després dels bols d’encesa i de batuda
d’una nit sense solta ni cabestre
profundament llastada i abatuda,
hi veiem, en la brasa que s’hi arbora
a recer de marejos i tempestes,
els vessos que ens encimolsa l’aurora
als llustres diluïts de les requestes;
i com sallen els bous en romeria
les ombres d’un crepuscle que es deixata
vora els quallats contorns de la badia.
Veuran encara molts blancalls d’escata
fins a recalar al tros sense vorades
on giraran les proes i les fites,
abans d’arriar-hi l’art entre brandades
i començar a xorrar cops i sospites.
Hem anat aguantant l’aigua fins ara
maldant per no arrosar amb velles ofenses
la gentilesa eixuta que ens empara,
fins a quedar-nos sols sense defenses.
I mentre els bous aplomen els miralls
amb els rossecs que agleven els brossats,
les clarors s’emmirallen als vitralls
en caramells de cera esparracats.
Em mires amb uns ulls de boga morta
com si volguessis dir-me alguna cosa,
però els tornes a virar en rodó, absorta,
mentre em faig la pregunta consirosa:
per què has passat la nit tan capficada?
En tornar-hi a pensar em quedo a la ronsa
amb el terròs als dits ullant l’albada
en el besllum glaçat que ara s’hi arronsa.
I tot seguit la teva veu m’ensorra
en l’estriat mareig d’una carculla:
la relació fa temps que se’ns desfulla,
i penso que és millor que ho deixem córrer.
Garrejo en un corrent que em ve a deshora,
entre els sotracs clafits de pantocades
que em sacsegen un ànim que s’escora
cap als botits vessants de les onades.
Mentre n’observo els solcs que se m’enarquen,
esfondren i marfonen als deixants,
l’ànima em cou i els ànims se m’embarquen
en un naufragi intens sense descans.
Capcinejo, silent i sense borda,
a mercè de les ones que m’esbalcen
cap a un vertigen fondo que m’eixorda.
Fora del bar, s’allunyen i s’encalcen,
i en el seu rumb el meu enyor s’aviva
en cada plec de mar, en cada rastre.
Mentre navego moix i a la deriva
un cap que m’has deixat per a l’arrastre,
albiro als solcs bromosos de la cella
les clarors tremoloses que s’hi embasten.
Hi rendeixo un pesar que s’aparella
amb les portes de ferro que me’l llasten.
Esteve Sala
