Per tercera vegada a la història de Sons del Món els assistents van sortir del concert de God Save the Queen expressant “My God, quin concert!”
En el setè concert de Sons del Món de Roses es va presentar el tribut número 1 d’una de les bandes més importants de la història del rock, Queen. I qui ho va fer aquest tribut va ser, precisament, la millor banda tribut del món, God Save the Queen, que tot i el seu nóm és d’origen argentí, com argentins són el guitarra Daniel Marcos guitarra, el bateria Matías Albornoz, el baix Ezequiel Tibaldo i el cantant Pablo Padín, que no només té un to de veu molt semblant a Freddie Mercury, sinó també una gran semblança física.
I en la tercera vegada que God Save the Queen es va presentar a la Ciutadella de Roses en el marc de Sons del Món, van penjar el cartell d’entrades exhaurides, amb un públic multi-generacional, però tots nascuts al segle XX.
Recordem el primer any que van ser-hi a Roses, al 2021, quan es portaven uns 40 minuts de concert va caure un aiguat que no va fer moure pràcticament a ningú del seus seients, que van gaudir del concert sota la pluja gràcies als impermeables que va repartir l’organització a l’entrada, ja que la previsió era de pluja (la pluja, recordem, és un fenomen meteorològic en perill d’extinció).
Els God Save the Queen van començar la nit amb One i van acabar amb Don’t Stop per cantar un total de 27 temes, entre els que no van faltar els èxits de la banda original com Radio Gaga, Bohemia Rhapsody, I Want to break free o We are the Champions, entre d’altres per completar una actuació de gairebé dues hores de durada, temps més que suficient perquè el públic marxés de l’escenari principal de Sons del Món, expressant “My God, quin concert!”.
Gràcies Queen, gràcies God Save the Queen!
Delpuerto i Ràdio Cassette Night van completar un nit memorable al Village de Sons del Món
La setena vesprada de concerts a Sons del Món la va encetar DelPuerto al Village del festival, un cantautor rosinc amb molt de talent encara per descobrir per la industria discogràfica, i en el que va interpretar temes propis dels seus discos Todo Puede Ser i Alberto Del Puerto, farcit de tributs de grans artistes de la música nacional.
I quan tocaven les campanades de mitjanit i després del concert de la millor banda tribut del món, Josep Serra i Carles Pujol, és a dir, Radio Cassette Night, van intervenir al Village per punxar música ballable, molt ballable dels anys 80 i 90, que tenint en compte el públic multi-generacional assistent, però tots nascuts al segle XX, més concretament a la dècada dels 50, 60, 70 i 80, no cal dir, perquè és obvi que Radio Cassette Night ho va petar. De tal manera, que a l’hora del tancament, les dues de la matinada, la gent marxava dient “My God, perquè passa el temps tan ràpid?”.
I és cert, el temps passa ràpid, cosa que no es pot dir el mateix del cruiximent que més d’un i una encara estan patint…
