Les comarques gironines i el departament dels Pirineus Orientals tenen una gran potencialitat si treballessin junts
Un 40% de la població de la Unió Europea viu en zones transfrontereres, i uns 2 milions de persones es poden considerar treballadors transfronterers, és a dir, viuen a un Estat però creuen la frontera per anar a treballar a l’Estat veí. Aquesta xifra es redueix a només 700 persones en el cas concret de la frontera de l’Alt Empordà amb la Catalunya Nord. Perquè? El sou, l’horari, l’idioma i la mobilitat són els principals factors que dificulten que els francesos optin per buscar una feina a l’Empordà. Així ho va posar de manifest Josep Puigbert, ex-director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà (2014-2022), en la darrera reunió del Cercle Euram de l’Empordà, que va destacar que a França el sou brut és de 1.600€ i que l’horari laboral és de 35h setmanals, condicions molt diferents a les que trobem avui en dia a Catalunya. A això cal afegir que no existeix una línia regular d’autobusos entre Perpinyà i Figueres, per exemple, i que els horaris del tren d’alta velocitat transfronterer no són compatibles amb els horaris laborals.
“Quan es va crear la Unió Europea, aquesta hauria d’haver instituït un estatus propi per les zones transfrontereres, perquè no hi ha una definició clara sobre aquests espais i tampoc se sap on comencen ni on acaben”, explica Josep Puigbert, que actualment és director de l’Agrupació Europea de Cooperació Territorial del País, Art i Història de les Valls catalanes del Tech i del Ter (que agrupa 40 ajuntaments del Vallespir, l’Alt Empordà, l’Alta Garrotxa i el Ripollès), i director de Projectes i Relacions Institucions a Amélie-les-Bains i a la Comunitat de Comunes de l’Alt Vallespir.
Coneixedor de la realitat a les dues bandes de la frontera, Puigbert considera que si les comarques gironines i el departament dels Pirineus Orientals treballessin de forma conjunta, tindrien molta potencialitat. “És una zona amb dos aeroports, dues universitats, més de 40.000 pimes i que rep uns 2,7 milions de turistes. Si s’aconseguís unir els dos territoris, potenciarien uns avantatges que altres espais no tenen. Comença a ser una zona potent”, conclou. El departament dels Pirineus Orientals, amb capital a Perpinyà, pertany des del 2016 a la regió d’Occitània. Es tracta de la segona regió més gran de l’Estat francès i una de les més actives econòmicament, per davant de Marsella, però el Pirineus Orientals és el segon departament més pobre del país. “La majoria dels seus municipis -222 de 226- no arriben als 10.000 habitants. És una zona pobre perquè no genera activitat. Hi ha molts jubilats d’arreu de l’Estat francès que s’hi desplacen a viure-hi pel nivells de preus, mentre que el jovent marxa al nord per buscar feina. La seva taxa d’atur és del 12,5%, mentre que la del conjunt de França és del 7%”, ha assenyalat Puigbert.
Tot i que les fronteres físiques ja no existeixen, encara n’hi ha d’administratives. Això dona peu a situacions surrealistes com ara que els veïns del Pertús optin per portar en persona les cartes que envien a l’altre costat del carrer que delimita el territori de França i Espanya, ja que en tractar-se de dos països diferents, el correu ha de realitzar un recorregut molt llarg: ha de passar per París i per Madrid, abans d’anar a Perpinyà o a Girona i, d’aquí, al municipi transfronterer. Un altre cas és el de l’Hospital Transfronterer de la Cerdanya, situat a Puigcerdà, pagat amb diners de la UE i que dona servei als dos costats de la frontera, amb metges catalans i francesos. Els pacients francesos, però, han deixat d’anar-hi perquè en el cas dels naixements, el nadó passava a tenir automàticament la doble nacionalitat, mentre que en el cas de les defuncions calia contractar transport sanitari internacional, l’assegurança no es feia càrrec de les despeses en haver-se produït a l’estranger, i els costos de tots els tràmits s’acabaven triplicant. Situacions surrealistes per inacció política i administrativa.
