La rosinca Conxita de Can Cantina rep la Medalla Centenària de la Generalitat de Catalunya

Medalla Centenària
La Conxita de Can Cantina amb les seves filles i les autoritats de Roses i la Generalitat tot just després de rebre la Medalla Centenària i un ram de flors pels seus 100 anys

Concepció Cusí Berta, la Conxita de Can Cantina, va néixer el 13 de desembre de 1924 en una casa del carrer Sant Pere Alt de Roses

El delegat del Govern a Girona, Xavier Guitart, va lliurar ahir, divendres, la Medalla Centenària a la Conxita de Can Cantina (Concepció Cusí Berta), nascuda el 13 de desembre de 1924. L’acte va tenir lloc a la sala de plens de l’Ajuntament de Roses amb la presència dels seus familiars, l’alcalde de la Vila, Josep Maria Martínez, i la regidora de la Gent Gran, Ester Navas, que li va fer entrega també d’un ram de flors.

Aquest acte d’homenatge a la Conxita es va iniciar amb l’havanera “La bella Lola” interpretada al clarinet per la seva besneta, la Laia Torrellas. Tot seguit, Guitart va desvetllra que “venim amb l’alcalde de la Confraria de Pescadors i em fa molt il·lusió haver pogut ajuntar la Confraria i el poder ser-hi aquí per donar aquesta Medalla Centenària on hi ha molta gent a la sala, que vol dir que la Conxita és una persona molt estimada i, per tant, només puc dir que gaudiu molt més temps d’ella”.
El delegat del Govern a Girona també li va fer entrega d’una carta de part de la consellera de Drets Socials, Mònica Martínez Bravo.

Després de les paraules de Xavier Guitart, les tres netes de la Conxita, la Marta i Mireia Gibert Ortensi, i la Irene Silva Ortensi, li van llegir un escrit (reproduït a sota). Unes paraules, que segons va desvetllar la Marta, va ser iniciativa de “la Mireia, que va tenir la bona idea d’abraçar aquest homenatge institucional amb un escrit per dedicar a l’àvia. Diu que la gent sol fer escrits a les persones quan es moren i ja no el poden sentir. Doncs, escolta, ja que has arribat als cent anys, t’hem fet i et llegirem aquest escrit ara, podent-te mirar a la cara i dedicant-te un somriure. A veure si t’agrada”.

Tot seguit, l’alcalde Josep Maria Martínez va cloure l’acte afirmant que “avui hem viscut un moment molt especial, un homenatge a la vida, a l’esforç i a la saviesa acumulada al llarg de 100 anys. La Medalla Centenària que avui hem lliurat a la Conxita és més que un reconeixement simbòlic. És una celebració d’una trajectòria vital plena de moments inoblidables, reptes superats i experiències compartides que han enriquit les vides de tots nosaltres. Conxita, la teva història és un regal que ens inspira a valorar el que realment importa: l’amor, la família, les amistats i el temps que dediquem a fer del món un lloc millor… Gràcies per ser una part tan especial de les nostres vides i felicitats, Conxita, per aquests cent anys plens de vida!”.

I aquest acte de lliurament de la Medalla Centenària es va cloure com es iniciar, amb una havanera interpretada per una altra besneta de la Conxita, l’Ona Torrellas Gibert, que musicar amb el violí “Vestida de nit”.

Medalla Centenària

La Medalla Centenària és la distinció que atorga la Generalitat de Catalunya a aquelles persones que han celebrat un segle de vida. Impulsada pel Departament de Drets Socials, es tracta d’una medalla gravada amb el nom i l’any de naixement commemorativa del centenari.
A aquest reconeixement institucional poden accedir-hi totes les persones residents a Catalunya que compleixin els requisits i realitzin la sol·licitud corresponent.

100 anys de la Conxita de can Cantina (llegit a tres veus per la Mireia Gibert, la Irene Silva i la Marta Gibert)

La Conxita acompanyada de la seva família i de les autotitats de l’Ajuntament de Roses i la Generalitat de Catalunya

Vas néixer un 13 de desembre de 1924 en una casa del carrer Sant Pere Alt de Roses.

T’agradava anar a l’escola però, en aquella època, els nens de família humil ho tenien més cru, i et va tocar deixar-la aviat per anar a remendar. La teva vida no va ser gaire diferent de les altres nenes d’aquella època, filles de famílies majoritàriament pobres, amb molts fills (éreu cinc) i vivint del menjar que es treia del mar i de la terra.

La Guerra Civil et va enganxar amb dotze anys. Vas passar gana i vas tenir por de les bombes que van caure a Roses.

Et vas casar amb en Fernando de Can Baroles. Quina planta d’home! Que guapo! Un pescador sensible i bona persona. I una d’aquelles cases barates que vau comprar a tocar del camp de futbol Díaz Pacheco es va convertir en el niu de la vostra descendència i , amb la vostra generositat i caliu va ser el punt de trobada de família i amics. O sigui, Can tothom!

De pèrdues n’has patit moltes. Massa morts de manera prematura: una de les germanes, una filla, el marit…

A tu, el destí t’ha guardat unes altres cartes. Les de la llarga vida. I l’has afrontat amb fortalesa, valentia, lluitant per tirar endavant, per continuar vivint i ajudant als qui queden: aquesta família tant estimada.

Amb les teves dues filles que van viure, la Maria i l’Encarnació, has fes un camí molt llarg. Primer les has criat, educat en valors, un cop adultes les has ajudat i aconsellat,… Ara no és que siguin grans, ja són jubilades!, com tu. I s’han girat les tornes: et donen tot l’amor i cura que abans els havies donat tu. Els havies donat amor i cura a elles i també als gendres a en Joan i en Manolo, a les netes i als bésnets!!! Quina familía tan gran i tan maca que som àvia!
I com a àvia que t’hem de dir?
Ets una superàvia que ens ha cuidat a totes: ens has fet anar “ben guimbades”, ben netes, polides i ben pentinades. Ens has fet els macarrons més bons, ens has tallat les costelles amb trossets ben petits quan estàvem malaltes, ens has fet l’arròs a cassola a foc lent encara que a tu no t’agradés de menjar-ne. Ens has arreglat les vores dels pantalons, ens has fet disfresses, vestits de ballet i planxat el què calgués perquè anéssim sense una arruga!

I quan has tingut besnetes i besnets? Llavors potser ja no feies tantes coses, però sí que ens has fet el manyagó i ens has cantat o taral·lejat melodies amb aquella experiència ancestral. Machín, sardanes, la vall del riu vermell, fes nones reiet han sortit del teu cor.

Ara, des de fa un temps, àvia, diferents malalties et fan la punyeta i fan que perdis la memòria i t’oblidis del què et va passant.

Però tu ets de bona raça Conxita i aquí estàs lluint els teus cent anys. No et desitgem que en facis cent més perquè potser ens hauràs enterrat a tots! Però vaja. Ens havíem oblidat de dir que ets una dona amb geni, a vegades mal geni, amb caràcter. Suposem que per tirar endavant amb tot, és necessari.

Gràcies dona, mare, sogra, cunyada, tia, àvia, besàvia i mil coses més. Gràcies Conxita.

T’estimem molt!

Mireia Gibert, Irene Silva i Marta Gibert