Wolton escriu que “la comunicació és com la vida: difícil d’assolir, indispensable i només perceptible en les dificultats. És l’activitat humana per
excel·lència”. I Rushkoff, el columnista contracultural, observa que “un nen criat amb un comandament a la mà té una apreciació essencialment diferent sobre la imatge que apareix a la pantalla de la que tenen els adults. Sap que, de la imatge de la pantalla, en pot disposar”.
Ell, que ha difós conceptes com ara els de ‘màrqueting viral’, ‘nadius digitals’ o ‘diners socials’, només diu una obvietat? Res d’això. Afegeix: “La gent accepta estúpidament que la imatge que apareix a la pantalla és una realitat; en canvi, el nen sap que la pot canviar o crear: és un ésser humà amb molt poder.”
Vostès i jo ens enrabiem en veure un policia que empeny una manifestant o ens commovem per l’abraçada d’un refugiat a un voluntari de qualsevol ONG. Això no és del tot real: passa en una pantalla –la del gestor de la càmera–, que ens deixa la seva mirada. ¿Estem educant bé el jovent en mitjans de comunicació?
Potser no saben que la Literatura anglesa només va entrar al currículum de les escoles britàniques al s. XIX. Va ser revolucionari, gens senzill. Fins aleshores només s’estudiaven els clàssics grecs i romans. El pedagog Thomas Arnold, de la Rugby School, va argumentar que “la cultura contemporània ha de formar part del currículum escolar”. I avui dia? Juntament amb el llatí i la literatura, amb la música i l’art –si sobreviuen a la quasi paranoica reforma Wert–, les pantalles, ones sonores, samarretes serigrafiades o projeccions sobre parets d’edificis, són cultura i haurien de ser a classe. Cal introduir curricularment la formació en comunicació, imprescindible per les competències bàsiques 1a, 2a, 3a, 6a i 8a (Decret 243/2007, annex 1). Per què no s’ha fet? Alguns docents, de manera altruista, hi dediquem energies: justament avui, mentre llegeixen això, som a les Jornades d’Educació en Comunicació (aulamedia.org/2014). Passin i vegin!
Len Masterman, de la Universitat de Liverpool, analitza tres motius per incloure aquesta formació a l’escola. És clàssic (a) l’objectiu profilàctic, contra manipulació, sensacionalisme, llenguatge superficial i satisfaccions barroeres. Arguments més positius són (b) l’entusiasme per noves formes d’expressió i (c) el caràcter representatiu: “Els mitjans són creadors i mediadors del coneixement social (…), i comprendre els seus camins, tècniques i ideologies implícites esdevé un dret per als ciutadans en una societat democràtica.”
Fedorov n’ha estudiat la història, des del 1920, a França, la Gran Bretanya i Rússia. Alemanya, el Canadà, Austràlia i els Estats Units ara hi semblen sensibles. Hongria, després de 1990, ha estat el primer a introduir-la en el pla d’estudis. La Unesco (2009) la vincula al dret humà n. 19, sobre la llibertat d’opinió i d’expressió, i en demana mòduls educatius als diferents nivells escolars. La nostra Llei 22/2005, de l’audiovisual, proposa que “la Generalitat ha de vetllar per la màxima competència comunicativa, tant la comprensiva com l’expressiva, en l’àmbit audiovisual…”. Potser sent un país lliure de debò aplicarem aquests propòsits. Ara com ara, ni Ensenyament ni TV3 han fet gaire res: s’ha aturat 324.cat/kioskjove i només hi ha TV3.cat/aquitv3. Responen que ja fan programes de contingut educatiu, confonent “fer televisió” (continguts) amb la formació en comunicació. O és ignorància o una expressió del principi de Peter: “Les persones són promocionades fins al seu nivell d’incompetència.”
És erroni confondre la informació, el ‘missatge’, amb la comunicació, superior a un conjunt de dades disponibles. La comunicació ha de privilegiar l’ésser humà i la democràcia per davant de la tècnica i l’economia. Sense educar en comunicació, la castanya serà apocalíptica.
Xavier Serra
Professor de Filosofia
