La mala sort s’enceba en la revetlla de Sant Joan de Roses i l’empresa artificiera falla a l’hora d’encendre els focs
La revetlla de Sant Joan ja no es va iniciar amb bon peu, tampoc dolent, però el fet que la mateixa entitat que porta la flama del Canigó canviés el seu itinerari, és a dir, “en lloc de sortir del Nord i viatjar cap al Sud de Catalunya, enguany s’ha fet a l’inrevés, i per això en lloc d’arribar sobre les 9 del vespre ho ha fet sobre les 7 de la tarda, el que ha provocat que en lloc de fer una rebuda institucional i socio-cultural, acompanyats de veïns i veïnes i els membres de la colla gegantera, hem hagut de fer un acte estrictament protocol·lari amb les autoritats”, va explicar el regidor de Cultura i Festes, Èric Ibáñez.
Així, a les 22 hores el mateix regidor i l’alcalde de Roses, Joan Plana, acompanyats del portador de la flama (en aquest cas el petit Dani Alonso de la Colla Gegantera) van llegir el manifest de la Flama del Canigó (reproduït a sota) des del monument al pescador. I és va fer aquí, a diferència d’altres anys que es feia a la plaça Catalunya, “perquè està al ben mig del passeig marítim, i així ja no sortíem d’ell per per tal de poder la cercavila fins a l’espigó per encendre la foguera”, va afirmar Ibáñez.
Una cercavila que va estar protagonitzada per la mainada de Roses, com el petit Daniel havia de transportar el gegantó Minion, l’alcalde va convidar als nens i nenes que hi havia, amb el permís dels seus progenitors, de transportar la flama fins a l’espigó. En arribar a la foguera, Joan Plana, va explicar al joves la història de la Flama del Canigó, per tot seguit, encendre plegats la foguera.
Bé, fins aquí, tot bé, però va ser quan la comitiva sortia de l’espigó quan els serveis mèdics van haver d’entrar per indisposició d’un membre de la colla gegantera que, sortosament, van queda en un ensurt…
Ara, ja només quedava encendre els focs i gaudir del ball. Uns focs artificials “que els hem retardat fins a les 11 de la nit per donar marge a la gent a sopar tranquil·lament”. I uns focs artificials, però, “en els que hem tingut mala sort, perquè era la primera revetlla que feia aquesta empresa d’artificiers arran del nou concurs que es va licitar, la qual oferia uns foc artificials molt més espectaculars que els darrers anys i, que, malauradament, no hem pogut gaudir”, va dir un decebut Èric Ibáñez.
Tot sembla indicar que el problema tècnic va venir derivat que una de les fases dels petards es va mullar provocant la fallida de tot el muntatge. La impossibilitat de trobar a les fosques la fase malmesa, els focs artificials es van haver d’anul·lar.
L’alcalde Joan Plana va assenyalar que “dilluns valorarem amb els serveis tècnics i jurídics la possibilitat de prendre mesures per demanar responsabilitats a l’empresa artificiera”.
“La flama, el foc de la llengua”
Som llengua i foc. De llengua, en tenim una, nacional i innegociable; la que ens uneix i ens identifica: el català de base que fonamenta la nostra cultura, que vehicula les nostres idees, que dona forma als nostres ideals i que es ramifica en una multitud de fórmules locals que l’endolceixen i el fan ric.
També som foc, deia. Foc primigeni, purificador i renovador de vida, i ho festegem amb ancestrals rituals pagans arreu dels Països Catalans. Les Falles de València anuncien l’arribada de la primavera. Uns mesos abans s’hauran encès les fogueres de Sant Antoni, de les quals en diem barraques als Ports de Morella i al Maestrat, o foguerons a Mallorca. Els correfocs i els focs d’artifici, d’aparatosa pirotècnia, inunden els carrers de pobles i viles en festa d’una atmosfera ensordidora i amb la dolça olor a pólvora.
Però sobretot no podem oblidar el foc amb què celebrem el solstici d’estiu. L’esperada vigília de la Nit de Sant Joan s’encendrà, al Canigó, la flama que haurà d’estendre’s simbòlicament de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó, i que serà baixada a peu per complicats camins de muntanya, des del cim de la nostra muntanya- emblema, gràcies a l’esforç de la nostra gent.
I és que, a diferència d’altres cultures, les catalanes i els catalans, del nord i del sud, de ponent i insulars, som un poble que camina. Caminem per conèixer i per estimar el país. El nostre present beu encara d’aquell excursionisme primigeni que, pas a pas, va fondre’s amb el territori. Transitar-lo lentament i amb la mirada amatent esdevé un tret de cultura. Ho varen fer Mossèn Cinto Verdaguer, Joan Coromines o Josep Maria Espinàs; i Perejaume amb el seu caminar artístic.
Caminem, també, com a expressió d’una resistència radicalment pacífica i revolucionària. Som de pas contundent, marcat, inflexible, que ens uneix com a poble en un sol crit, llimant divergències, acostant mirades. Caminar ha esdevingut un signe d’identitat propi, un gest de llibertat en el procés cap a la sobirania nacional. Recordeu les Marxes per la Llibertat, aquelles columnes humanes que entraren a Barcelona l’octubre del 2019. Aquesta imatge ho digué tot de nosaltres.
Som així: llengua i foc, i al mateix temps i si em permeteu la irònica paradoxa, som un poble incombustible que forja pas a pas, obstinadament, el seu propi futur.
Eliseu Climent
23 de juny del 2022
