Manuel Rubio contínua per Sud-amèrica difonent ‘Moebius por el Mundo’ i fent que famílies d’afectats que no es coneixien estiguin en contacte gràcies a ell
Vam deixar a Manuel Rubio, el Motorista Solidari, el dia 11 d’agost parat en un taller (si es podia anomenar així), esperant a que vinguessin els mecànics per reparar-li la roda de darrera de la moto, que se li va punxar sota una pluja torrencial enmig de la serralada dels Andes, “però van venir molt tard i jo vaig arribar a Barrancabermeja, on m’estaven esperant, a les onze i mitja de la nit”, va explicar.
El Motorista Solidari de Moebius pel Món no té sort quan punxa una roda. No té sort, concretament amb els mecànics que l’han de reparar. Ja que recordem que a França va punxar i en un taller li van ‘clavar’ 200 euros per arreglar-li la punxada dient que “el pneumàtic estava malament”. Però el pitjor va ser que, 10 dies després quan sortia des casa seva després de recórrer mitja Europa, el seu mecànic li va dir que el coixinet de la roda estava fet malbé a causa del mal muntatge de la roda quan la punxada.
I el passat dia 11 a Colòmbia els mecànics li van posar “una càmera d’aire d’una moto més petita, que inflada al màxim em va aguantar just fins arribar a Barrancabermeja, i aquest matí (12 d’agost) el primer que he hagut de fer és arreglar de nou la punxada”, va explicar Manuel, per afegir que a més a més els mecànics “s’havien deixat el clau que va provocar la punxada a dins la roda. Un desastre”.
Després de solucionar el problema mecànic Manuel va poder estar amb les dues famílies Moebius amb les que havia previst una trobada. Així mateix va posar-se en contacte amb la família que té previst visitar l’endemà prop de Medellín.
I així, l’endemà, 13 d’agost es va posar en ruta sortint de Barrancabermeja cap a la capital de Colòmbia, “un dia de corbes, 350 quilòmetres de a carretera Panamericana de corbes, que s’ha encetat amb un mig accident quan autocar m’ha donat en una de les maletes, però sortosament no ha passat res”. I a Medellín, a banda de trobar-se amb la família Moebius que estava previst, Manuel va tenir la sorpresa de conèixer a un parella professional de la medicina, Claudia Valencia psicològa, i Néstor Ruge, metge, que porten 7 anys investigant arreu de Colòmbia sobre la Síndrome de Moebius.
Una investigació i coneixements que volen posar a l’abast de tothom a través del seu facebook. Així, que els què vulguin preguntar-lis sobre la Síndrome només han d’anar al facebook de Claudia o bé al facebook de Nestor
A l’endemà, dia 14, el Motorista Solidari, va sortir de Medellín en direcció Cali. Tot anava bé fins que es va topar amb la Volta Ciclista a Colòmbia, per la qual cosa “m’havia d’esperar dues hores o agafar una carretera secundària, i ho vaig fer, tot i que estava molt malament”. I després d’uns 550 quilòmetres va arribar a Cali, on gràcies a internet va poder reunir-se amb 3 afectats de Moebius, que no li van poder donar allotjament, però si la mare d’una de les famílies, tot i que a 60 km d’on es trobava.
I al dia següent, 15 d’agost, va sortir en direcció a la població d’Ipiales, a deu minuts de la frontera amb Equador, després de fer “uns 450 quilòmetres de corbes, moltíssimes corbes, però això sí, amb un paisatge preciós”. Allà va trobar una habitació “bé de preu”, la qual li va anar per descansar després d’uns dies amb moltes hores a la carretera.
I ben d’hora, ben d’hora el 16 d’agost Manuel Rubio va sortir d’Ipiales, va creuar la frontera amb Equador. De tots els passos fronterers que ha creuat el Motorista Solidari “aquest ha estat el millor, no m’han demanat pràcticament res”. Això sí, la temperatura va baixar força, cosa que primer el va sorprendre “perquè no m’ho esperava”, i després el va alegrar “perquè estava cansat de passar calor a les fronteres, i amb la roba de motorista estava súper a gust”.
A 50 Km de Quito el van fer desviar de la seva ruta a causa d’un ensorrament, per la qual cosa va haver de fer més quilòmetres.
El 17 d’agost va marxar cap a Guayaquil per unes carreteres “per les quals és un plaer conduir, les carreteres en Equador són una maravella i avui he tingut una temperatura ideal després de dies amb molta calor”. Manuel Rubio es va trobar a la ciutat equatoriana amb tres afectats de Moebius on es va allotjar a casa d’un ells, i que “amb l’excusa del viatge s’han conegut entre ells i ara ja no estaran tan sols i es podran ajudar entre sí”.
Reportatge sobre Moebius amb un canal de TV d’Equador
En el dia d’avui, 18 d’agost, el Motorista Solidari va tenir l’oportunitat de participar en un reportatge de TV sobre Moebius per difondre la Síndrome, “que és la meva raó del viatge”. Tot seguit es va dirigir direcció Perú però per la costa “per creuar la frontera abans que es faci de nit”, la qual cosa va poder i fins i tot recórrer 400 quilòmetres més cap el sud, tot i que havia de controlar la velocitat, “ja que si et passes molt, no només et posen una multa, sinó que et fiquen tres dies a la presó”.
I uns 450 quilòmetres, la meitat d’ells seguits per una zona desèrtica sense senyals de vida per enlloc, va fer Manuel Rubio el dia19 d’agost per arribar a Chepén. Sort va tenir mentre creuava el desert que va trobar un habitatge on venien gasolina per poder repostar, sinó hagués quedat atrapat en meitat del no-res, ja que el dipòsit de la moto se li estava buidant completament.
A Chepén es va trobar amb un noi que està seguint el seu viatge des del primer dia que li va demanar que fes una xerrada per explicar què és la Síndrome de Moebius.
Manuel Rubio s’havia plantejat fer la distància de 700 quilòmetres que hi ha entre Chepén i Lima, el seu pròxim destí, en dues etapes. Però dues coses el van fer canviar d’idea. La primera o la segona, tant és l’ordre, es que tota la ruta es feia per desert, pràcticament no hi havia habitatges. I la segona és que el van enviar un SMS des de Tourapatech, empresa d’accessoris per a motocicletes, “que arribés a Lima que em donaven allotjament i em convidaven a sopar, i ho vaig fer, em vaig donar ‘el tute’ de 700 quilòmetres més 20 per la ciutat de Lima, on el trànsit és una autèntica bogeria”.
D’aquesta manera, el Motorista Solidari, arribant el dia 20 d’agost a Lima va guanyar un dia, ja que pensava arribar el 21. Per tant, l’endemà no haurà de fer ruta i descansar ell i Luna, la seva moto, i poder dedicar-se exclusivament a trobar-se amb afectats i familiars de Moebius.
Així, el dia 21 el va passar a Lima on només va fer els 20 quilòmetres de sud a nord per creuar Lima “amb un trànsit insofrible, on no deixen passar a les motos per les vies ràpides i has d’anar molt en compte per sobreviure en aquest caos de circulació”. A la plaça principal de Lima va ser rebut “per un bon grapat de gent” i on va poder reunir-se amb 7 families d’afectats de Moebius que gràcies al projecte s’han conegut “que a partir d’ara estaran en contacte”.
També va poder participar en un documental realitzat per estudiants de Comunicació per difondre la Síndrome.
El proper destí de Manuel Rubio és Cuzco, i així Manuel Rubio va fer uns 350 km el dia 22 d’agost en direcció al Machu Picchu. Va ser un dia baix anímicament, perquè estava fart de dos dies de desert, i un dia intens emocionalment a causa de l’enyorança a la seva família, Vicky, la seva dona, i Oscar, el seu fill.
I en una població a 300 km de Cuzco es van quedar el Motorista Solidari el dia 23 a passar la nit després de conduir a 4.500 metre d’alçada, “el record d’aquest viatge”, va dir Manuel.
El somni de visitar el Machu Picchu per una altra ocasió
I la seva il·lusió de poder visitar el Machu Picchu al dia següent, dia 24 d’agost, es va esvair davant la impossibilitat d’anar en moto. “Havia d’agafar un tren, després un autobús i finament pagar l’entrada. En total 200 dolars que ara no em puc permetre pagar, perquè primer és el projecte de difondre la Síndrome de Moebius. El somni de visitar-lo ja se complirà quan sigui el moment”, va dir resignat el Motorista Solidari. Així que, després de canviar el pneumàtics, posant uns de muntanya, més adients per la carretera que trobarà més endavant, i les pastilles de fre, va fer seguir la seva ruta uns 400 quilòmetres més fins arribar a Puno, a tocar al llac Titicaca.
I des del llac Titicaca, Manuel Rubio va creuar el pas fronterer entre Perú i Bolivia des del mateix llac Titicaca, mitjançant una balsa de fusta. Un cop en Bolivia van anar a la ciutat de La Paz, “que m’havien dit que era molt bonica, però ha estat una odissea visitar-la a causa de l’alçada, ja que a l’estar a 4.000 metres la moto em fallava, i a causa del trànsit, que no respecten res i inclòs m’han tirat de la moto”. Surtossament no li ha passat res i va sortir de La Paz per fer nit en una població més tranquil·la per l’endemà continuar la seva ruta cap al sud.
