Les tres galeries soterrades, que podrien haver estat usades com a cisternes, formarien part d’un important enclavament militar
Els recents treballs arqueològics als túnels de l’església del convent de Sant Agustí han posat de manifest l’existència d’unes galeries soterrades, una important construcció que s’ha pogut datar entre principis del segle II i la primera meitat del segle I aC. Fins ara, les referències més antigues al municipi de Castelló d’Empúries eren fonts documentals del segle IX.
Es tracta d’unes intervencions incloses dins el projecte de recerca dirigit per l’Institut d’Estudis Empordanesos i que en aquesta última campanya també ha comptat amb el finançament de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries. El projecte, que porta per nom La villa Castilione i la domus Sanctae Maria Virgini Christi en el territorio o pagus Petralatense. La població altmedieval a l’entorn de l’estany de Castelló (2022-2025), està inclòs dins el Pla de Recerca de l’arqueologia i la paleontologia catalanes, liderat pel Servei del Patrimoni Arqueològic i Paleontologic de la Direcció General del Patrimoni Cultural. Els directors del projecte, Anna Maria Puig, Bibiana Agustí i Joan Frigola, celebren la troballa i consideren que es tracta d’una peça clau del patrimoni històric de la Vila de Castelló d’Empúries.
Les intervencions arqueològiques s’han realitzat a una de les tres galeries soterrades. Conèixer la cronologia de la construcció ha estat possible gràcies a la recuperació d’una mostra de carbó de la capa de preparació del morter de revestiment de la galeria. La datació, mitjançant una anàlisi radiocarbònica, situa la construcció entre els anys 198-42 aC. Dates que ens porten a l’època romana republicana, un període no documentat fins ara al municipi de Castellò d’Empúries. Aquesta cronologia és poc coneguda a la zona, al marge de les restes del jaciment d’Empúries, la troballa d’una petita fortificació i un camp de sitges al municipi de Peralada, datat entre el 150 i el 50 aC.
Les galeries, disposades en forma de U, estan connectades entre si i tenen un recorregut total d’uns 40 metres. La seva amplada és d’uns 3 metres aproximadament i l’alçada és de 4,5 metres. Les galeries estan construïdes amb murs sòlids de parament regular, de pedra granítica, que tenen d’amplada entre 1,50 i 0,90 metres i cobertes amb volta de mig punt. Les parets, la base i el sostre conserven restes d’un revestiment de morter hidràulic, conegut amb el nom d’opus signinum, que tenia la funció d’impermeabilitzar les parets. Això faria pensar que es tracta d’unes grans cisternes, amb capacitat de fins a 400.000 litres d’aigua. Potser en orígens podrien haver estat unes galeries estanques o bé connectades amb petites portes, que rebien l’aigua i la ventilació des dels forats que es troben a la part alta de la volta.
Aquesta construcció soterrada cal situar-la en un moment d’expansió del domini romà a la península ibèrica, quan l’actual territori català s’incorpora a la província romana de la Hispania Citerior. Es tracta d’un moment de conquesta territorial i de revolta en contra de la situació que va acabar amb la submissió per part de la població indígena. L’any 195 aC les tropes de Marc Porci Cató van desembarcar a Emporion i s’havia produït la destrucció de la ciutat de Rhode (Roses). A aquests fets els succeeix la batalla d’Emporion, per calmar les revoltes indígenes i que van desembocar en una important presència militar al territori.
Pel context militar del moment es considera que aquestes galeries foren usades com a cisternes, responent a la necessitat de proveir d’aigua a un grup important de població. Per la posició estratègica en què es troba, a mig camí entre Roses i Empúries, prop del mar i de Peralada, en un territori ric en cereals i fauna (prop de l’Estany) podria tractar-se d’un espai de defensa, d’una fortificació. És per això que sembla molt significatiu el topònim de Castelló, que podria derivar de l’existència d’una antiga fortificació. Les excavacions han demostrat que el lloc va estar en funcionament fins al segle XX, com a refugi de la Guerra Civil i per al conreu de xampinyons.
Hi ha suficients indicis per considerar que la construcció no seria aïllada sinó que estaria al centre d’un espai amb traces d’haver estat urbanitzat, organitzat o ordenat a partir de l’encreuament d’eixos en sentit nord-sud i est-oest, dels que queden testimonis en la topografia urbana. El recinte s’anomenava mercadal i s’ha comparat amb els criptopòrtics de la ciutat romana de Girona que van funcionar com a cellers d’un petit mercat al segle XI, emplaçat davant les escales de la Seu.
El Pla de Recerca de l’arqueologia i la paleontologia catalanes regula la recerca arqueològica i paleontològica que entra en l’àmbit de les competències del Departament de Cultura, amb la voluntat de garantir que aquesta sigui competitiva. Alhora es busca que únicament els equips amb capacitat científica reconeguda siguin els que puguin realitzar-ho, per així garantir la protecció i la conservació dels jaciments.
