Un conte sota el títol “Oceanoescenografia” li dóna a Sala aquest primer premi de narrativa breu organitzat per Ràdio Cubelles i l’Ajuntament d’aquesta població barcelonina
“Una al·legoria al poder on els polítics es donen ganivetades uns als altres explicat amb una ironia que no se sap que s’està parlant d’un polític fins al final” és el conte breu, de 4 folis, que sota el títol “Oceanoescenografia” l’ha donat al rosinc Esteve Sala el primer premi de de Narrativa Breu Víctor Alari, que organitza Ràdio Cubelles i l’Ajuntament d’aquesta població de la comarca barcelonina de la població.
Un text que Sala ja l’havia presentat al 2015 en un altre concurs literari, i que no va ser considerat, per part del jurat, per quedar entre els millors contes, “però jo sabia que aquest conte és bo i el vaig presentar en aquest concurs i ha guanyat”, ha explicat l’escriptor rosinc, el qual va recollir el premi el passat divendres. Un guardó que “és tot un orgull per mi, estic molt content”, ha expressat l’escriptor Esteve Sala.
Un escriptor que es va fer un fart de recollir premis l’any passat gràcies a les seves obres. Primer va ser al febrer de 2015, quan va quedar com a únic finalista del XV Certament de Poesia d’Olot. Un mes després al març, també va ser nomenat com a únic Finalista del Premi Salvador Reynaldos de periodisme, a la població de Blanes.
I al maig de 2015 un altre guardó, el del VI Certamen literari de relat breu de Santa Eulàlia de Ronçana.
I el darrer premi de 2015 i el primer, de moment, d’aquest 2016 els ha aconseguit amb dos contes. El de l’any passat titolat “El Far”, i aquest, com hem esmentat, “Oceanoescenografia”, el qual, l’autor ha tingut la gentilesa de cedir-lo en exclusiva a viladeroses.cat pel gaudi dels lectors.
Conte ‘OCEANOESCENOGRAFIA’ d’Esteve Sala, guanyador Premi de Narrativa Breu Víctor Alari de Cubelles
El teatre era ple de gom a gom i l’expectació anava augmentant a mesura que s’acostava l’hora. El públic marinava l’espera amb aquella sonsònia xiuxiuejant amb què sovint engresquem la impaciència. De tant en tant, l’esclat d’una riallada sobtada i escadussera sobreeixia l’onada oscil·lant del murmuri, que s’afeblia tot seguit, momentàniament, per tornar-se a revifar amb noves cadències sinuoses i fluctuants.
A un costat de l’escenari, rere l’empara de les cortines, l’home ullà un instant la gentada en l’acompliment d’un acte assajat multitud de vegades, en la valoració destre del mariner avesat a capejar la tempesta. Abans d’enretirar-ne el cap, sentí com se li accelerava el cor i li pujava l’adrenalina en els batecs a les orelles i en l’escalfor a les galtes. Sabia que cada públic era diferent, i que una vegada en sacsegés la planor inicial, un cop en remuntés giragonses de silencis rellents i en capturés els primers aplaudiments entre xarxes d’arguments, les reticències s’esvairien a l’escalf del focus de la seva brillantor oratòria.
Un company li ventà una palmellada d’ànim a l’espatlla: Endavant, i molta merda! L’home li somrigué amb pretensiosa seguretat i pensà: I tant! D’aquí a poca estona navegaran a la mercè de la meva brúixola. Tot seguit es dirigí fins al centre del prosceni, ben bé on hi havia aquell cercle lluminós, i s’hi capbussà. Mirà cap al front, sense veure-hi res; es prengué el seu temps, en una vella tàctica practicada sempre amb èxit per tal de copsar-ne l’interès i l’atenció, i badà la boca per mastegar el silenci. Primer amb parsimònia, després amb insistència, i finalment amb desesperació, perquè dels seus llavis, no en sortí cap so. S’havia quedat mut, ben bé com si l’embranzida i la decisió anteriors s’haguessin negat entre bambolines. L’home pensà que el temps no passava tan de pressa, i que encara tenia la possibilitat de redreçar un d’aquells maleïts naufragis de què havia sentit a parlar sovint, i que sortosament no havia patit des de feia molt de temps. Ell, el rei de la tramoia, el sofisme i la surada, se n’havia sortit de pitjors. De tantes, que no li havia de costar de mantenir el cap clar, la fe impol·luta i el rumb fix, a l’espera que la inesperada onada de dubte i neguit li passés pel damunt i li deixés temps de recuperar una eixutesa que pogués anar desenvolupant de mica en mica lluny d’ofecs i tsunamis. Ho intentà de nou; obrí la boca com un lluç i empenyé la xopa buidor dels mots cap endavant, però dels seus llavis, no en sortí cap so. Boquejà com un peix fora de l’aigua; obrí les ganyes a la desesperació fins que les gotes de suor li començaren a brillar al front com lluernes d’escates sota l’encesa. Ho intentà una i altra vegada, però alguna cosa li obstaculitzava el pensament en un atretzo bucal, inaudible i inaudit, que li impedia el desplegament del parament, en una teranyina on quedaven encallats, entre ormeigs i draperies, els arguments a la seva ment.
Les cames començaven a enfonsar-se, i els batecs del cor li esclataven intermitentment com rompents a les orelles, amb tanta intensitat que li engolien sons i conceptes. Tranquil … -s’anava repetint a ell mateix, conscient que el més important era mantenir la calma-, tranquil…; no perdis rems ni escàlems. Somrigué en un intent lliscadís de mantenir l’ànim i la serenitat, en el mateix instant en què els assistents a l’acte treien noves xarpades d’esquitxos i enrenous en arcades de protestes que xarbotaven queixes i retrets, i que anaven guanyant en intensitat a mesura que inundaven el mutisme del discurs. S’apropà al faristol i encarà amb vehemència la proa dels llavis cap al micròfon amb un arravatament bucal matusser, el d’aquell que veu en el port proper el recer que l’ha de salvar de sotsobrar en la tempesta. Amb tan mala fortuna que el féu caure a terra, des d’on esperonà l’ímpetu de les onades amb el so punyent i la tortura esquinçadora de l’esgarip elèctric.
Ara sí que deixaria de grat el timó -pensà mort de vergonya i amb un punt d’ironia-, perquè se m’empassés l’escotilló.
Mentre s’ajupia, l’agafava i el tornava a deixar vora el faristol que li havia de fer d’apuntador, maleí el coverol capriciós i pregon de l’acústica i la fonètica, les braces de fondària que l’allunyaven del públic, i la certesa imprevisible i volàtil del peix al cove.
I bé! Què hem de fer, ara? -sentí que li xiuxiuejava algú rere una mar planera de cortines-. Estic segur que podríem portar a terme aquest programa sense empescar-nos més mentides ni enganyar ningú més -pensà un altre dels companys amb un somriure maliciós als llavis. Pensa en l’eslògan -li tornà a apuntar el primer assenyalant-li el ciclorama del centre, a dalt de l’escenari, on una frase sota les sigles del partit resava: Mullem-nos!
L’home, tan segur abans d’ell mateix, ara era un flam, una metàfora de la impotència que obria la boca amb insistència sense dir res mentre anava tastant, en les gotes de suor que li baixaven del front, la salabror de la desfeta. A un cantó de l’escenari, rere el teló de fons des d’on l’orador havia ullat la gentada, els dos homes gaudien veient-lo nedar contra l’onatge. I llavors, aquell que li havia ventat el cop de palmell d’ànim a l’espatlla, no es pogué estar de comentar a l’altre: Ja et vaig dir que sempre hi ha un moment idoni per fer les coses, i que les avinenteses s’han d’aprofitar: una afonia de cavall -que fa molts dies que tira mítings, pobret, i té les cordes vocals molt afectades-; un trencament recent i dolorós amb la parella, cansada que no fos mai a casa, que li ha anat calant el dubte i la inseguretat necessaris que han fet que no fos tan perspicaç com d’habitud; i el cansament del partit, que fa temps que li proposa sense èxit que es prengui unes vacances, s’han combinat i han fet possible que les coses s’hagin desenvolupat d’aquesta manera.
Ah, i evidentment l’ajut i la col·laboració inestimables dels nostres tècnics de so que han sabut jugar com ningú amb el corrent i l’amperatge. I ara, sisplau, surt a substituir-lo abans que no caigui desmaiat enmig de l’escenari, que això tampoc seria bo per a la imatge del partit, sobretot ara, en època de campanya electoral. Quan t’hi vegin aparèixer tornaran a connectar el micròfon. Au, vinga! Vés-hi!, que hi comença a haver mala maror. Assossega’n balbuceigs i esquitxos, ablaneix-ne crestes i onades, i mena tan bé com puguis els bots fins a la nostres rades, que al cap i a la fi no deixes de pescar a les nostres aigües.
