La Finestra de l’Empordà, la nova secció en format d’entrevista de ViladeRoses (VdR), l’inaugura Toni Salamanca entrevistant al rosinc Toni Blanch, divulgador, explorador, expert en marges i reconstrucció de pedra seca.
Vaig néixer a Roses, tinc 48 anys, visc a Roses des de sempre, solter, amb un fill de 16 anys. Vaig ser President de l’Associació Excursionista Cabirols de Roses durant 12 anys. Soc un apassionat de la pedra seca des de 2018. Treballo a la brigada de jardineria de l’empresa municipal Rosersa. Vaig col·laborar amb diverses entitats de Roses: la Colla Gegantera, el Taller de Balls tradicionals Balldemar, entre altres.
ViladeRoses (VdR): Per què la pedra seca?
Toni Blanch (TB): Bé, jo he descobert el territori mitjançant l’excursionisme, no podem entendre el nostre entorn sense adonar-nos que ha sigut modificat pel conreu de la vinya i l’olivera i caminant per indrets bastant abruptes o simplement les podríem qualificar com a males terres, realment t’adones de l’esforç titànic dels nostres avantpassats per aconseguir que fossin productives.
VdR: Per què a Roses?
TB: Hi ha una aplicació per mòbil de l’Observatori del Paisatge, Adrinoc, anomenada Pedra Seca, jo la vaig descobrir tard en un curs de pedra seca del 2019 a Torrebesses al Segrià. Aquesta aplicació et permet geolocalitzar les construccions de pedra seca que trobes en el medi: barraques, fonts, murs, forns de calç…Me la vaig descarregar i vaig començar a catalogar les construccions del municipi de Roses que més hem coneixia. Va arribar la pandèmia i al no poder fer excursions amb grup, hem vaig trepitjar el terme municipal de dalt a baix.
VdR: Creus que es podria fer el mateix amb les carrerades i els camins transhumants?
TB: Es poden catalogar, ara la transhumància arriba amb camions però els usos podrien ser diferents, hi ha turisme de qualitat de tot l’any que vol descobrir el nostre paisatge, rutes de bicicleta de muntanya o de senderisme i es podrien potenciar, però cal un manteniment, els senglars són uns grans enemics dels murs de pedra seca.
VdR: Vas ser President dels Cabirols, que t’ha aportat la muntanya?
TB: Sempre m’ha agradat els espais oberts, conèixer pobles, fer cims i rutes, trobo que caminar realment és el mitjà idoni, recordo una dita quan vaig fer el Camino de Santiago, “els peregrins de peu feien el camí, els ciclistes només passaven”.
VdR: Com veus l’excursionisme (de tota la vida) actualment?
TB: Actualment hi ha molta gent a la muntanya, amb diferents activitats, corredors de muntanya que van més pendents del cronòmetre que del paisatge, boletaires, excursionistes de nova generació que segueixen tracks d’alguna aplicació. Abans de totes aquestes pantalles els aficionats a la muntanya ens associàvem a algun Centre excursionista, aquest ens formava en com actuar en el medi natural, anar en grup, el que portes t’ho emportes per no deixar deixalles. La gent ha perdut el respecte a la muntanya, confien molt en els equips de rescat.
VdR: Que opines de les curses de muntanya, especialment del “running”?
TB: Veig que és un negoci, particularment en contra no hi estic, però m’emprenya trobar setmanes després de les curses les cintes de plàstic que senyalitzen la cursa, ampolles d’aigua i deixalles en general.
VdR: Com veus la creixent expansió dels senglars? Causes?
TB: És un problema important, l’únic depredador són els caçadors que fan una feina poc reconeguda però sense ells hi hauria més accidents de trànsit o seria una ruïna pels cultius dels pagesos. La causa diuen perquè s’ha creuat amb el domèstic i fan més ventrades l’any.
VdR: Si estigués a les teves mans, que faries?
TB: El senglar s’alimenta de tot el que troba, es mengen els ous de les aus que fan els nius a terra com perdius i ànecs, les cries de conills, els conreus de blat de moro, cada any arreglem desperfectes a les zones on hi ha sequera. Donaria més facilitats i permisos per fer batudes.
VdR: Quan veus un bosc o kilòmetres de bosc amb processionària del pi, que penses?
TB: Tot això ja és culpa del canvi climàtic, si els hiverns no són freds, les plagues augmentaran exponencialment.
VdR: Quina sensació et dona recuperar pedra seca i a la vegada copsar la creixent sequera?
TB: La sequera sembla que serà molt persistent, hauria de ploure durant setmanes però és el temps que no agrada a la majoria de la gent per les molèsties que comporta, voldrien programar les pluges a la nit quan dormen i al matí que fes sol. Realment quan es va conrear el Cap de Creus el tema d’evacuar i recollir aigua el tenien molt estudiat, et trobes una xarxa de recs i rieres canalitzades amb pedra seca molt impressionants.
VdR: Creus que Generalitat, Diputació i ajuntaments fan prou per recuperar carrerades i camins transhumants?
TB: No vull criticar la seva gestió, entenc que hi ha moltes prioritats més urgents però hi ha actuacions que es podrien fer i no serien molt costoses, potenciar la xarxa de camins que comuniquen els vuit pobles del Parc Natural del Cap de Creus, que aquests camins realment estiguessin en condicions, fins i tot es podria idear una ruta temàtica i que la gent segueixi, amb una cartolina per segellar el pas en establiments col·laboradors on pernoctar.
VdR: Més enllà dels convençuts d’aquesta activitat, quins creus son els millors aliats a tocar, per la defensa d’aquest patrimoni?
TB: Cal divulgació des de l’escola, els mestres podrien organitzar excursions per fer entendre el paisatge amb terrasses que ens envolta als més menuts, si no ho coneixes, no ho estimes, i si no ho estimes… no ho defenses.
VdR: Creus que la pedra seca es un organisme viu?
TB: En un mur de pedra seca hi ha més vida que en un de formigó, això no hi ha dubte, la pedra seca és un refugi de molts insectes i rèptils necessaris com a fauna amiga per actuar contra altres plagues més perjudicials, a part de la flora que també hi arrela.
VdR: Si et pregunto mar o muntanya, vivint a Roses, em diràs les dues coses?
TB: L’any passat vaig fer el curs de guia que organitza el Parc Natural del Cap de Creus, i realment el tema marítim era el que anava més peix, he fet un bateig de submarinisme i és un mon totalment diferent, potser la muntanya no deixa de ser un esforç o una motivació de fer un cim o una ruta, triaria la muntanya però m’agrada l’olor del mar.
VdR: Diguem quatre paraules (o cinc) d’aquestes persones que segur has de conèixer molt bé, Alexandre Deulofeu, “Pitruc”, Vicenç Armanguer, Xavi Laporta i Joan Pedrosa:
TB: En Deulofeu recordo que quan estava amb Amics de l’Albera i Cap de Creus vam reeditar la seva obra, però confesso que era una temàtica molt feixuga per llegir.
En Sebastià Delclós «Pitruc» el considero un mestre, la seva feina com a descobridor, divulgador i protector de monuments megalítics i romànics de la comarca.
En Vicenç Armangué l’he conegut per la seva activitat a Via Pirena molt implicada en la divulgació i protecció de les construccions de pedra seca, també pel seu treball a l’Ajuntament de Roses de catalogació de barraques.
En Xavi Laporta de l’entitat Prat Comú, un mestre marger, gran restaurador de barraques i disposat a ajudar amb els seus coneixements en jornades de formació.
En Joan Padrosa doncs un gran activista de Palau, expert excursionista, fotògraf i divulgador del patrimoni de Palau.
VdR: Que em dius del llibret “Absis, bardisses i pa amb llonganisses”?
TB: Doncs una demostració que la joventut d’abans era més idealista que la d’ara, amb pocs mitjans van recuperar unes ermites i donar un valor que actualment les trobem en qualsevol track de rutes excursionistes.
Que per molts anys et tinguem entre nosaltres…
Entrevista realitzada per Toni Salamanca
